La servante écarlate

Nous sommes aux États-Unis, probablement dans les année 1990-2000. Un régime totalitaire théocratique gouverne, les femmes y sont réduites au rôle d'épouse, de procréatrice, ou de domestique. Nous y suivons le parcours de Defred, une Servante Rouge (à vocation procréatrice).

La première moitié du roman pose le décor en relatant le quotidien ennuyeux de la maisonnée, sans aucune péripétie. J'ai failli laisser tomber le livre plus d'une fois tant le livre manque de rebondissements dans cette partie, qui plus est mal servie par un style pesant, parfois abscons.

La deuxième moitié est plus enlevée, avec des péripéties qui nous emportent plus. On s'attache enfin aux personnages, il se passe des choses, l'envers de cette théocratie puritaine nous est peu à peu dévoilé.

L'ouvrage est enfin bien servi par un épilogue, puis par une post-face contemporaine, qui permettent de placer l'ouvrage dans un contexte historique (futur), et d'éclairer les intentions de l'autrice.

Au final, je ne sais pas si je recommanderais cette lecture à un ami, tant l'envol du livre est long et pénible. Et c'est bien dommage car j'ai vraiment apprécié la deuxième moitié.

Tenia pendent la lectura d’alguna cosa de la Margaret Atwood i, quan he aconseguit temps, he començat pel Conte de la serventa , la primera novel·la de la temàtica Galaad. M’he penedit de no haver-ho fet abans perquè m’ha enganxat a la lectura i no he parat fins a acabar el llibre i començar el segon, Els testaments , que comentaré un altre dia.

Primer de tot cal dir que l’autora té una mestria en l’escriptura que molts altres voldrien. A cada paràgraf hi passa alguna cosa, per petita que sigui, i això t’enganxa i et fa avançar amb ganes.

En segon lloc, el tema que tracta que no saps ben bé si és ciència-ficció o política ficció. No és la ci-fi de marcianets i maquinetes a què estem acostumats. Més aviat es tracta d’inventar un model de societat puritana, cristiana i retrògrada on les dones són relegades als papers de reproductores i de mà d’obra. El que més em va cridar l’atenció, i em va fer rumiar, és que el canvi de la societat actual a aquesta societat medieval representa que es produeix molt ràpidament, en tres o quatre anys arran d’un cop d’estat violent i una cruelíssima repressió subsegüent.

Margaret Atwood fa com Ursula K. Le Guin , en poques línies és capaç de dibuixar un nou món, una nova societat amb formes de funcionament diferent de les nostres, però que ens fa rumiar precisament sobre el nostre temps i espai. La narració, és sempre en veu de dona, els homes, malgrat a Galaad tene un paper preeminent, queden bandejats com a personatges secundaris sense massa més interès. Un bon canvi del punt de vista que ajuda a entendre la situació de la dona.

Afortunadament, hi ha una resistència que, tanmateix, a l’inici del règim, es limita a treure les dones de Galaad i dur-les al veí Canadà. Una petita esperança, però que no arriba a tothom perquè, prou bé ho sabem, els règims totalitaris triomfen per les traïcions d’alguns del grup de les víctimes.